Des del seminari ens han proposat la lectura del llibre "Va de mestres" de Jaume Cela i Juli Palou. Després de llegir-lo havíem de triar un fragment, comentar-lo i explicar el perquè de la nostra tria.En primer lloc vull deixar constància de com m'ha agradat aquest llibre. M'ha semblat molt útil, ja que en ell apareixen molts consells sobre com fer de mestre i com funcionen les aules en la realitat, però sobretot m'ha semblat un llibre molt dolç i ple d'esperança. M'explico: dolç perquè esta escrit des de la tendresa del record d'aquells que ja exerceixen i miren enrere, i ple d'esperança perquè els autors dipositen en nosaltres la confiança que, com a bons mestres que esperen que serem, continuem amb la tasca de crear una escola i una educació cada dia millors per tal d’acompanyar els nens als llarg d’aquest camí de la millor manera possible.
En segon lloc, dir-vos que m'ha costat molt triar un fragment. Hi ha tants punts essencials, tantes coses a tenir en compte, a recordar quan siguem mestres, que no he estat capaç de triar la més important, la més cabdal de totes. Per això m'he decantat per triar un capítol que em va emocionar quan el vaig llegir. El capítol es diu No tinguis por de tenir por (pàg. 23). En principi havíem de transcriure el fragment triat, però com que em quedo amb el capítol sencer, en faré un resum:
En el capítol que he triat els autors ens expliquen que no hem de tenir por de ser mestres, que no es tracta de ser el mestre que més sap o el que més fa riure o el més innovador. Ens expliquen que només cal fer tres coses per ser un bon mestre: mirar si quan arriben a l'escola porten l'esmorzar i la roba necessària, intuir si necessiten un petó a la galta i obrir el seu interès cap a les coses del nostre món. I desprès, és clar, actuar en conseqüència. Diuen que si aprenem a fer bé aquestes tres accions esdevindrem mestres en qui es podrà confiar, que són justament aquests mestres els que mai no s'obliden. Després expliquen que per a un mestre no hi ha res tan apassionant com rebre la visita d'un exalumne. Que omple de goig veure com ha avançat i on ha arribat; si per un casual les coses no li estan anat bé, apareix en el mestre una mena de neguit i el desig que tot s'arregli el més aviat possible. Diuen que amb la visita t'adones que una part de la seva manera de ser, de la seva intel·ligència i de la seva felicitat te la deuen a tu, de la mateixa manera que part de la teva manera de fer, de la teva intel·ligència i de la teva felicitat les deus a tots els nens i nenes amb qui has estat. Per últim, acaben constatant que en la professió de mestre la il·lusió i l'optimisme són imprescindibles, perquè cal que tinguem present que els fruits els recollirem al cap del temps i que no sempre serem cridats a festa de la sembra.
He triat aquest fragment perquè, com he dit abans, m’ha emocionat. És una d’aquelles coses que ja saps, però que arriba un dia en què, de sobte, adquireixen sentit. Quan estava a l’escola i venia algun exalumne els professors sempre feien el mateix comentari: “quina il·lusió!”. Ens explicaven que com a professor el millor que et pot passar és que et vinguin a veure els teus exalumnes, perquè això vol dir que vas fer bé la teva feina. Com a alumne ho escoltes i entens les paraules, però no allò que volen dir, el seu significat més profund. Ara, com a exalumne, de tant en tant em deixo “caure” per l’escola per saludar els meus antics mestres. Hi ha alguna cosa que em porta a fer-ho, és com una necessitar d’anar a donar-los les gràcies per tot el que han fet durant tots els anys que han estat al meu costat. I quan vaig a l’escola i els trobo, i els explico com em van les coses i què estic fent i parlem del pas del temps i de les anècdotes de classe, veus en les seves cares un somriure i una espècie de lluentor als ulls, orgullosos de veure fins on has arribat. I quan marxes i t’acomiades promets passar-t’hi de tant en tant i tenir-los informats d’allò que fas i ells et diuen que per qualsevol cosa que necessitis, qualsevol, ells hi seran. I saps que és veritat.
